Associació de Narradores i Narradors (ANIN) a la bibliobosc

REVISTA N (Tercera època)
NÚMERO 1
SOLSTICI D’HIVERN, 2024

Associació de Narradores i Narradors (ANIN)

(Descarrega la revista)

Grup de formació

30 de juny del 2024. Trobada d’ANIN a la Bibliobosc.

Participants: Mònika Klose, Roser Ros, Catherine Favret, Albert Estengre, Elisabeth Ulibarri i Pep Duran com a amfitrió.

La Catherine, la Roser i jo mateixa, l’Elisabeth, vam arribar gràcies a la gentilesa d’en Sebàstian, el company de la Mònika que ens dugué amb el cotxe fins a les acollidores entranyes del Montseny a la màgica Bibliobosc.

L’Albert que anava amb el seu cotxe, tot just arribava al pàrquing davant nostre.

Cal concloure que el camí no és dificilíssim, però si és lent, tot i que entenc que necessari per a poder aparèixer en aquell bonic paradís contístic. Quan hi arribes és com qui travessa la porteta del carrer del darrera d’en Harry Potter, quan arribes a lloc, arribes a un univers paral·lel, ets fora del brogit del món, a un lloc, on, tal com vam poder constatar, les papallones no tenen por i les abelles i les vespes amaguen els seus ruscs en els llocs més inversemblants.

Després d’una estoneta cafetera o tetera, depenent del gust de cadascú, vam iniciar la nostra passejada per la Bibliobosc. En Pep ens va ensenyar el racó de la mort i tot seguit el de les bruixes, personatges inesperats i sorprenents prenien vida en les branques dels arbres o en les pedres del passeig, on podies endevinar dracs a les pedres, cavallers a les branques, bruixes com espantalls penjats dels paraigües, de tant en tant un redós, una bústia o una maleta i un o més llibres, no hi havia temps per a mirar-los tots, però era inevitable no mirar-ne algun, els dits marxaven sols cap a obrir els caus que amagaven els llibres i vam arribar a una caseta deliciosa tota plena de Pop-Ups, preciosos. Quines ganes de mirar-los tots!, Un kamasutra en Pop-up?, tenia la seva gràcia, era un racó inspirador.

Vam continuar passejant, hi havia un vaixell pirata, una caseta dels arbres, hamaques per a poder jaure, un racó ple de boles de Nadal, sabíem, perquè ens ho havia dit el Pep, que cap a munt, darrera de la casa hi havia el paradís, i sabíem també i el vàrem arribar a guitar de lluny, que a baix de tot hi havia l’inframón, però no hi vàrem baixar; a la plaça nova, acabada de desbrossar per el Pep, la Roser va llegir dos textos nous de collita pròpia protagonitzats per personatges ben antics, Polifem i Odisseu.

Vam tornar sobre les nostres passes amb la voluntat de deixar-nos dur per l’entorn i de deixar-nos explicar i escoltar sense pressions, vam retornar a la caseta dels pop-ups i allà l’Elisabeth, inspirada pel pop-up del kamasutra ens va explicar, (amb les continues interferències d’un helicòpter insistent) un petit conte de les Mil-i-una nits que serveix per a il·lustrar la importància del coneixement en les relacions maritals. L’helicòpter va desaparèixer i tot seguit l’Albert ens va oferir una preciosa història que li explicava el seu pare sobre la creació d’Adam, ara ja sabem perquè tenim nas i perquè tenim melic, i finalment fou la Mònika qui ens narrà Les èpoques de la vida, la història de la creació de l’esser humà recollida pels germans Grimm (novament amb la ingerència insistent de l’helicòpter) i vam poder entendre perquè vivim els anys que vivim.

Davant de tanta insistència amb l’helicòpter, el Pep va consultar el mòbil. Uns visitants que venien per lliure havien patit un petit accident, res greu, però calia fer un rescat d’alta volada, així que tot es va precipitar i vam haver de tornar de seguida cap a la zona de les bruixes, que es despentinaven i s’esvalotaven amb el vent que feien les hèlix de l’helicòpter. Va baixar un valent rescatador penjat d’un cable i allà mateix, molt a la voreta, un home encantador i la seva companya, també encantadora, i que casualment coneixia la Roser, estaven una mica atribolats amb el rescat; l’home havia caigut, no s’havia fet gaire mal, però no podia sortir i, finalment, se’l van endur amb l’helicòpter. Sabíeu que als rescatats no els posen dins de l’helicòpter?, pengen la llitera ben assegurada al costat de la porta!, jo tinc vertigen!

Vam quedar de nou tranquils, la policia voltava una mica per allí…, les papallones, els ocells… De tornada cap a la casa, el Pep, la Roser i l’Elisabeth vam ensopegar amb un antic i abandonat rusc de vespes dins d’una calavera humana, (de joguina, però humana), una mica trencada per una pedregada; ens vam imaginar que era una llar abandonada, al rusc no hi vivia ningú, ni abella ni vespa. La Roser ens va explicar perquè van sorgir les abelles, el vam gaudir tots tres i amb la Mònika que se’ns va unir tot just iniciat el conte. Va ser un instant tan dolç com la mateixa mel (de les abelles).

Finalment, vam arribar a la casa i ens vam arrecerar a un racó d’ombra, hi havia uns bancs, cadires, un tamboret, quatre bigues d’uns 50cm de llargada, que apilades i creuades una damunt de l’altra conformaven una mena de taula de diferents nivells, i allà, al voltant d’aquella taula impossible, vam continuar gaudint dels contes. La Catherine ens va explicar un conte intrigant i molt interessant, un conte de gats que transmetia una sensació de “mirada d’ulls de gat en la foscor”, els gats són tan motivadors i en els contes són tan interessants que inevitablement l’Albert i la Roser ens van explicar més històries de gats, tots de tradició oral, on els gats, sense ser malèfics eren perillosos, o… potser sí que eren una miqueta malèfics…, i finalment el Pep va baixar a la Bibliobosc a buscar un llibre; fou una cirereta perfecte per tancar les explicades, ens va mostrar i narrar L’aniversari, una història d’en Miquel Martí i Pou que ens parla de la necessitat que tenim les persones de sentir-nos especials. Jo penso que en aquell moment ja tots ens estàvem sentint especials.

Ens deuríem sentir tan especials i tan còmodes que la Roser va encetar els deures del dia, el repartiment de colors per a les veus. Es van dir moltes coses de cada veu, comentaris fets amb respecte i afecte: que si com és cada veu, que si com sonen a orelles dels escoltadors; comentaris que van fer reflexionar a cadascú
Per fer una tasca tan delicada amb èxit, es va posar una regla del joc:
“no respondre als comentaris que se’ns fessin”
Ho va apuntar el Pep i tots ens hi vam avenir. El Pep és savi, tenia raó.

Els colors van quedar repartits de la següent manera:

  • Roser: blau elèctric, intens, tirant a verd o taronja, però, tots ben elèctrics.
  • Pep: entre gris i blau suau, elegant i serè.
  • Albert: ocres, en tota la seva gama, ens sembla una veu que arrela a la terra.
  • Catherine: verd de la fulla del bambú quan el sol li cau a sobre, que és un verd clar, fresc i brillant.
  • Mònika: groc claret, que entra a poc a poc, molt dolçament fins que tot ho emplena, (feia pensar en menjar-se un plat de crema catalana).
  • Elisabeth: color intens, fosc i càlid, acollidor, envellutat que duu a pensar en un granat, un color burdeus.

La conversa ens va dur a parlar de la diferència entre narrar amb públic o a la ràdio. La Catherine va llençar una idea que es va agafar al vol, una proposta de futur: muntar un taller de narració per tenir recursos alhora de narrar a la ràdio. L’Albert te molta experiència en aquest tema i ben segur es podrà muntar.

Sense adonar-nos-en, se’ns va fer l’hora de dinar; l’Albert que havia de marxar es va quedar, cosa que a tots ens va agradar molt, i ho vam fer allà mateix, a la taula impossible. Les “empanadilles”/crestes un cake d’olives i un gaspatxo de meló amb menta, van ser els entrants, no hi cabia res més a la taula de bigues en equilibri, (en la dificultat també es troba la gràcia). Quan vam acabar els primers plats, vam passar a les amanides de cus-cus i de llenties. Tot estava boníssim, i el Pep ens va delir finalment amb unes postres de iogurt amb melmelades casolanes, estava tot per llepar-se’n els dits.

Bé, va ser una jornada deliciosa, amb contes deliciosos, converses delicioses, aventures delicioses, jocs deliciosos i menges delicioses, una jornada que hauria pogut durar el doble. Moltes gràcies a tots els qui ho vam compartir, i no explico res més perquè em sap greu pels qui no hi vàreu poder ser.

D’aquesta trobada a la Bibliobosc, va sorgir la idea d’una formació per a prendre consciència de les característiques que necessita tenir una narració a la ràdio; per fer-la, comptem amb el material, les gravacions que es van fer per aquest passat 20 de març. Confiem que tindrem l’energia suficient per a tirar-lo endavant.